El dimecres es publicava el darrer número de la malauradament arxi-coneguda publicació satírica francesa Charlie Hebdo, amb una nova portada on la polèmica està servida: una persona beu champagne com si res no passés, a pesar d’haver estat tirotejada. I es que al remat és això el que es viu estos díes a la capital francesa, una calma forçada pels propis ciutadans per a tornar a la normalitat, una tranquilitat de la que, per molt que uns (els bojos fanàtics) i altres (el govern francés i els seus anuncis de guerra amb els corresponents bombardejos) van a esborrar dels carrers de París. Jo, com un nouvingut més que ja veu aquesta urbe com a part seua, he volgut transmetre el que realment vivim ací en primera persona, perquè, siguem sincers, ni açò és l’apocalipsi bèlic que s’ha venut als mitjans de comunicació d’arrreu del món (amics, estem a França, no a Siria. Pobrets ells, els siris, dic), ni tampoc l’ambient està com ara fa set díes, poques hores abans de que tot esclatés.

Este matí, per fi divendres, la ciutat ha despertat amb una bona tromba d’aigua. Quelcom habitual per a París. I com a rutina diaria, he anat a la feina. Reconec que estos cinc primers díes laborals, després de la tragèdia del dia 13, he deambulat per la ciutat amb una mirada totalment diferent a la que acostumava a mirar-la. Els primers díes amb desconfiança, i siguent sincers, un poquet de por. Ara ja simplement amb la visió d’un transeünt més. L’observació de tot el que em rodeja ha esdevingut una constant estos díes, per saber el que la gent sent, mitjançant les seues mirades, els seus gestos. Hui, he escollit fer el trajecte mig i mig. Des de casa fins a Place d’Italie a peu, sentint la pluja, i per què no dir-ho, respirant un oxigen més depurat del que estem acostumats, després he agafat el metro, on pareix que, no sé si per les condicions climàtques, o perquè ja han passat els díes, estava més concorrit. En cualsevol cas, note com la gent vol seguir vivint com sempre. Veig que tots tenen ganes de tornar a sumar-se a la rutina d’oci sense por, la de les cervesses cares, els sopars a les set de la vesprada, la de anar al cine i a espectacles sense patir per un nou esclat de violència. Fem cas al que diuen els governants per la televisió (de que açò és la guerra) i ens tanquem a casa o ens deixem anar?

Després d’una setmana on, reconec, s’ha mascat la tensió (des del cap de setmana passat, desertic de gent, fins als tirotejos a Saint Denis), he pogut vore fils d’esperança. Si bé el dilluns va ser dur, per la primera presa de contacte amb els colegues del treball, per assabentar-nos-en de que dos companys de Universal Music, molt propers a la nostra empresa, havien faltat als atemptats; a més vàrem fer un minut de silenci molt emotiu on molts no van poder contenir les llàgrimes, i que a nivell personal, vaig atendre a diversos mitjans de comunicació valencians, (InformaciónTv, COPE i LevanteTV), on, mentre relatava com ho haviem viscut des d’aci, me’n adonava la magnitud dels actes, hui veig les coses diferents. Pareix un poc llunyà el tema, quan tan sols ha passat una setmana.

Sí. Encara sentim helicòpters. Les sirenes no cesen (a pesar de que la paranoia ha estat tal, que no sabem si és arran dels atemptats o bé perquè simplement estem a una ciutat per on deambulen 15 milions d’habitants diariament, i és una cosa més que normal). A més, hem pogut vore el símbol de París sense llum. Després l’hem vist lluint, com ho fa ara mateix, els colors de la bandera de França. Les coses han canviat, però els ànims no. Volem seguir com fa una setmana. És evident que han passat certos succesos que han fet que les coses no tornen a estar com abans, però, en qualsevol cas, la por poc a poc s’ha anat disipant, i més quan ens assabentem de que Siria continúa essent bombardejada o que a Malí ha hagut una crisi d’ostatges on ha mort molta gent, mentre nosaltres hui anem a al cinema amb la nostra parella, baix una calma forçosa, sí, pero amb la certesa de que vivim en un lloc molt més segur del que estan dient estos díes als mitjans de comunicació.